La Pati és una gosseta mestissa molt menuda i espavilada que amb una mica d’ imaginació recorda la raça Jack Russell Terrier. A casa és molt tranquil·la però quan surt al carrer, la Pati es transforma. És inquieta, trapassera, simpàtica i submisa de manera que quan es troba amb un altre gos: panxa enlaire. Però també és molt tossuda, hiperactiva i d’idees fixes. Vaja un trasto!

Cada dia sortim a passejar per un bosc que hi ha al costat de casa. Els primers mesos me’ls passava cridant histèricament: Patiiiiii, nooooo, quietaaaa, seu, vine!!! A més a més va descobrir que al bosc hi havia “caques h.” i… us estalvio els detalls.

La Pati ja tenia uns 8 mesos i havia arribat el moment de demanar ajuda a un professional. Unes veïnes em va parlar de la Roser i de les seves habilitats ensinistrant i de com els gossos l’adoraven. Però el que em va entusiasmar i convéncer era que venia a casa. Feia les classes al nostre entorn i ens acompanyava en la nostra rutina diària anant a passeig al bosc i fent les rutes que habitualment fem. Vaja, comodíssim, genial.

I veus aquí que un dia va aparèixer la Roser amb una bosseta blava plena de llamins i cosetes boníssimes , un somriure d’orella a orella, un sac de paciència i com a bona etòloga, molta psicologia. Primer de tot era imprescindible solucionar el tema de les caques… la Roser em va parlar d’un mètode molt curiós… de manera que vaig acabar posant un conegut condiment sobre cada una d’aquelles coses perquè la Pati no si acostés. I sí, va funcionar.…

La segona tasca, ensenyar a una servidora a donar ordres clares i contundents; no calia repetir histèricament, vine, vine, vine, vine,….amb un cop ni havia prou. I així de mica en mica la Pati va aprendre a venir, seure, quieta, costat, no,…

La Pati té, ara, poc més de 2 anys. La seva hiperactivitat continua i quan està al carrer no se li escapa cap detall del que passa al seu entorn. Vol saludar tothom i de vegades borda sense sentit, --cosa que tenim pendent de solucionar-. Compleix molt bé les ordres que va aprendre, excepte –haig de ser honesta- quan veu o olora el rastre d’algun dels seus amics, en Tom, la Mia, en Dogui, l’Eros,…surt disparada! Per més que cridi….ella corre, corre…Per sort, torna i es posa de panxa enlaire. Ella sap que això no es fa, però els amics són els amics…

Ara fa molts mesos que no veiem la Roser, ni la seva família…però n’estic segura que la Pati es tornarà boja quan la vegi; com fa amb els seus amics…sortirà disparada, corrents, corrents.

Susi Marquès