Hola! M’ha dit la Roser que faci un petit escrit explicant la meva experiencia amb l’empresa Lladruc… m’ha fet molta il.lusió, la veritat. No solen demanar-me que faci articles, de fet, molts humans encara creuen que ni pensem ni sentim. Què equivocats que estan!
En fi, la meva jefa, la Raquel, no és una d’elles. Ella sí que creu que som animals evolucionats i intel.ligents. De fet, alguna vegada li he sentit dir, que el meu caràcter alegre i sociable i la meva intel.ligència natural, molta gent els voldria...

El que no sé fer, encara que la meva familia m’ho demani ( i jo no els hi puc negar res, de tant com mel’s l’estimo ), és escriure a l’ordinador.Les meves potetes no poden amb el teclat.. m’equivoco de lletres. Per això li he demanat a la Raquel que escrigui el que jo li dicto. I m’ha fet el favor.

Em dic Mac Guiver i sóc un gos. Els amics em podeu dir MAC, però no un gos qualsevol, no... Són un labrador de pura raça daurat. Això és el que posa al meu passaport, del qual n’estic molt orgullós. El que no diuen els meus papers, és que tot i la meva bona raça i pedigrí, tot i que em van portar d’un altre punt d’Espanya, reconegut com un dels millors criadors de Labradors… Sóc cec. Completament cec i des de que era un cadell.

Resulta que jo al principi hi veia, però a poc a poc, es veu que vaig anar perdent la visió. Jo era només un cadell, ni m’en rocordo. La meva jefa es va quedar molt sorpresa i s’ho va passar molt malament. De fet, em van portar als millors veterinaris ( va ser la primera vegada que vaig anar a Barcelona! ), i al no trobar cap sol.lució, finalment, tots vam aceptar el diagnòstic. Tenia atrofia retinal progressiva. I a l’any jo ja no veia res.Tot i que així d’entrada us pot semblar una mica trist, en realitat no ho és. Resulta, com que jo mai he vist gaire bé, ja em van entrenar fent servir tots els meus altres sentits.. que per cert, són molts millors que els dels humans, no és per fer-me el xulo… O sigui, que la meva vida ha transcurregut plena d’emocions i aventures, les sento, les oloro i les toco. Les visc molt intensament. A vegades em sap greu perdre una mica el peu en un escaló o quan a la meva jefa li dona per canviar els mobles de casa i em topo contra algun dels incomprensibles canvis.. em desanimo una mica. Quina mania té de canviar les coses de lloc!!! Però tret d’això, haig de dir, que després de 9 anys de viure en la meva pell (o en el meu pèl ), sóc un gos feliç. I un dels motius de felicitat actual que tinc, és haver conegut la Roser i Lladruc. De fet, estic desitjant que siguin fires per anar-los a visitar. Són els millors! Abans, quan la meva familia no s’em podía endur amb ells, em quedava en una residència. A mi m’agradava molt, eh? Tothom és molt agradable a les residencies i si tens una suite com jo sempre tenia, encara et trobes més a gust. Però com a casa res. I és per això, que Lladruc, ofereix el Servei de passejar a domicili. La meva familia marxa, i llavors la Roser, ve a casa i em treu, em torna a pujar, em dona el menjar i el que faci falta.. i em va tant bé!!! Al ser cec, és molt més còmode per mi, perquè acostumar-me a llocs nous, em costa una mica els primers dies. En fi, que ja acabo el meu testimoni. Moltes gràcies Roser, per deixar-me dir la meva. Encara hi ha persones que pensen que no som intel.ligents!! Jua, Jua!!Menys mal que hi ha Espais com LLADRUC, que ens fan sentir escoltats i estimats.

Una abraçada molt grossa ( ja saps Roser que en sé fer, que m’aixeco i t’abraço.. va ser una de les primeres coses que em van ensenyar.. ) i records de la Raquel, no sé què diu… millor que l’escolti, segur que diu alguna cosa d’interès. Ben mirat, ella és un animal evolucionat, no?

Raquel Sabater