De tota la vida que a casa sempre em tingut animals, de tot tipus, gallines, gats, gossos, ocells, peixos i un llarg etc... però sempre he tingut una predilecció per els cans de quatre potes. Des que vaig marxar de casa el llistat d’animals va baixar estrepitosament, l’espai i el temps personal varen fer que la millor opció fos una gateta que varen abandonar amb pocs mesos i que va trobar a la nostra llar la millor de les vides. Uns anys mes tard una malaltia s’ens la va endur del nostre costat i el seu buit era difícilment reemplaçable. Un cop passat el dol, la meva ment ja anava barrinant d’afegir al nucli familiar, un d’aquells peluts de quatre potes que tantes bones estones m’havia fet passar quan anava amb pantalons curts i els genolls pelats. Però ho havia de fer bé, no de qualsevol manera. Vaig estar buscant i llegint llibres d’ensinistrament, mai m’hagues pensat que n’hi hauria tants i de tants tipus, quina bogeria!

Però tenia la necessitat de palpar persones i escoltar consells, així que vaig buscar un curs de guia caní.
A Girona en feien un i un amic meu també el feia, això em va treure la mandra i apuntar-me sense dubtar-ho. Allà vaig conèixer a gent de tot tipus, tots amb un nexe en comú, la passió per els gossos. Però d’entre elles n’hi havia una que ens guanyava a tots de carrer, una malalta dels gossos! la Roser, quina passió, mare meva, una enciclopèdia canina amb cames.
La Roser no podria ser una altre que la professora del curs i cara visible de Lladruc.
Gràcies a la seva vitalitat i manera d’explicar les hores es feien molt curtes i sempre ens deixava amb ganes de mes (gran tècnica d’ensinistrament).
Els dies varen anar passant i el curs va arribar al seu final, però la meva relació amb Lladruc no havia fet més que començar.
Als pocs mesos Lladruc organitzava un seminari de gossos detectors a la població de Masarac (Alt Empordà), al costat de casa i amb l'enciclopèdia per allà? m’hi apunto!
El seminari el va fer en Paul Pujol, no tenia ni idea de qui era aquell home ni que em podia ensenyar, però segur que si la Roser l’havia triat era per que valia molt la pena escoltar-lo.
Com diu aquell de la tele «Brutal»!
Una molt bona experiència a nivell teòric i practic, encara que jo de pràctica poca, atès que encara no havia trobat el cadell ideal per venir cap a casa.
Tant em va agradar, que l’any següent vaig repetir. En aquell cas el ponent era el senyor Mick Swindells, un veterà de la policia anglesa amb una dilatada carrera professional i personal en l’àmbit de la detecció.
L’experiència dels anys i la saviesa del ponent, em varen deixar bocabadat.
Un cop finalitzat el seminari vaig agafar la Roser per banda i li vaig dir «Roser, ja no puc més necessito un cadell ja!». Desprès de tota la formació ja em sentia preparat i segur per tenir un gos amb condicions a casa. I a sobre tenia els coneixements bàsics per fer de la detecció un dels entreteniments més saludable per el meu pelut.
Doncs vet a qui que al cap d’uns mesos i gràcies a l’ajuda de la Roser va aparèixer per casa una gallega de mirada trista (aviat va desaparèixer) que els petits de casa varen batejar amb el nom d’Asha.
L’Asha és una femella de pastor alemany de treball de pèl llarg i més llesta que la gana!
Ella és el meu banc de proves, i de moment ens va prou bé!
Roser, a veure quan tornes a organitzar un seminari, que ara ja puc fer les pràctiques!