Quan se’ns va morir el nostre últim gos estàvem tan tristos que no en volíem cap més però les nétes van veure els cadells de llaurador d’uns veïns i se’n van enamorar tant que no els vam poder dir que no. En Crack, el cadellet crema que va arribar a casa, era preciós però molt i molt terrible: ens esgarrapava els cotxes, mossegava les parets, feia malbé les plantes...

Al final l’havíem de tenir lligat a dins el garatge perquè no ens atrevíem a entrar-lo. A fora els problemes eren pitjors: s’escapava, m’estirava a mi de la corretja fins a fer-me caure, volia anar com un boig a saludar a tothom i cada vegada que anava a comprar a la fleca o a la botiga del barri i el deixava lligat a fora feia un escàndol tan gran que els veïns treien el cap per la finestra perquè semblava que l’estiguessin escorxant. El meu fill va trobar una ensinistradora, la Roser de Lladruc, i gràcies al que vam aprendre ara en Crack és un altre: és molt tranquil, obedient i dóna gust passejar-lo i veure com un gossàs com ell (pesa més de 35 kilos) es pugui portar tan bé i, sobretot, ser tan fidel i carinyós amb les nenes.