Quan torni a néixer jo vull ser un gos.
No pas de raça: més aviat un gos mestís d’aquests tan llestos i graciosos, que sembla ben bé que hagin agafat el millor del pare i de la mare.
Vull ser un gos i tenir la Roser Feliu a la vora.

La Roser és educadora de gossos i els ensenya a comportar-se bé perquè els amos en puguin gaudiramb alegria i seguretat, i també ensenya els amos a tenir els gossos d’una manera responsable. És màster en instructor d’unitats canines de treball i directora de Lladruc. Nosaltres la vam anar a buscar perquè la gossa decasa, la Pruna, una llebrereta vinguda de Sevilla, jove, dolça i dòcil, ens robava el menjar i no ens deixava fer cap àpat amb una mica de tranquil·litat.

La Roser té dues característiques que la fan especialment apta per la feina que fa: és forta i tendra alhora. És forta i les bèsties entenen de seguida que ella mana; és tendra i hi confien des del primer moment. La Roser té uns ulls que parlen i una boca feta expressament per al somriure. Estima els gossos i té passió per la seva feina, per això els gossos -i els seus amos també-, se li rendeixen. Cap crit, cap gest brusc, cap mirada severa: només confiança i una delicada autoritat.

Doncs això: a la propera vida vull ser un gos i que ella m’ensenyi a fer alguna cosa,i sentir que em mirai que em dedica un dels seus francs somriures.

*Si la nostra Pruna encara a vegades ens demana menjar i intenta pujar al llit no és que no ho hagi après ni que la Roser no li ho hagi ensenyat bé: és simplement culpa dels amos,que solen ser els pitjors alumnes.

Maria Mercè Roca